diumenge, 4 d’octubre del 2009

Introducció: el viatge

És un viatge fantàstic, alguns diuen que és “el viatge”, 10.000 km, 5.000 d’ells per unes carreteres fantàstiques (sovint a uns exasperants i inexplicables 50 km/h), amb uns paisatges increïbles i on de tant en tant s’hi creua un ren sense pressa (compte amb aquestes bèsties!!!). Els altres 5.000 km són per les autopistes i carreteres que travessen França, Alemanya i Dinamarca, molt menys excitants i divertits, però als que també es possible trobar-hi l’encant que li manca a l’autopista: tot es qüestió de sortir a dormir fora i cercar poblets de petites dimensions (siguin a França o Alemanya), és una mica més lent però notablement més distret.

Clar que es poden estalviar molts quilòmetres si a Narbona s’agafa l’autozug, un tren alemany que en 23 hores et porta a tu i la moto fins Hamburg (i que també fa el recorregut en sentit invers alguns dies de la setmana). Es recomanable fer la reserva amb prou temps perquè altrament resulta difícil trobar places. Ah! A l’autozug et donen una ampolleta de Cabernet Souvingon chilè per persona – de no mala qualitat, val a dir-ho – però el restaurant en manifestament millorable, en qualitat, dimensions i tracte.

Si en lloc del tren a Narbona decidiu creuar França, recomano l’autopista, que és cara però t’estalvies les carreteres nacionals franceses, consistents en curts trams de 500 m que connecten rotondes tant absurdes com innecessàries. També resulta aconsellable sortir de l’autopista per dinar, sopar o dormir en algun hotelet de petites dimensions. Els restaurants de les autopistes franceses són tant dolents, cars i desagradables com els de les nostres, l’única diferència és que parlen francès.

En canvi, a Alemanya, les autopistes són gratuïtes (cosa gens menyspreable), situació que es perllonga fins al Cap Nord. Només al voltant de Trondheim (Noruega) hi ha autopistes de pagament, però (miracle!) les motos no paguen (que n’aprenguin!).

A Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia, la velocitat està fortament limitada, a les autopistes 100 o 110 km/h, a les carreteres 90 km/h i a molts (però molts) punts a 60 o 50 km/h: són zones “urbanes” que a vegades estan formades per 4 o 5 cases repartides en 5 km, però aquesta gent és així, que hi voleu fer... A molts punts hi ha radars, perfectament senyalitzats, però fotografien el vehicle pel davant... Ara, la policia disposa d’uns canons d’infraroig que capten la velocitat des de més d’un quilòmetre i si et passes, t’aturen amablement i et posen una multa (a pagar allà mateix amb targeta de crèdit) que pot arribar a superar els 600 euros.

La nostra experiència es basa en el viatge amb dues motos, una Honda Paneuropea i una Harley Davidson electra glide, dues motos pesants, ruteres, sense gaires inquietuds per a la velocitat (al menys la Harley), però amb bona capacitat de càrrega: dues maletes laterals, un cofre i la bossa sobre el dipòsit, en principi suficient per portar tot allò que cal deixant a casa les coses supèrflues. Cal pensar, a més, que en cas de necessitat es pot comprar qualsevol cosa que hom trobi a faltar.

Logística

És un viatge llarg per països on hi fa fred i plou, plou molt i amb sort només us mullareu cinc o sis dies (amb mala sort, no se sap). Per tant cal anar equipat per mullar-se i suportar el fred (en alguns punts pot baixar fins a uns 4ºC, que tampoc és massa). Un equipament convencional com els que aquí portaríem a l’hivern resulta suficient (sobre tot si és ben impermeable), però és important garantir que els guants i les botes també ho siguin... conduir mullar de mans i peus durant hores no és gaire gratificant.

Per a dormir es pot optar pel hotels (n’hi ha forces a preus raonablement més cars que aquí, però tolerables) i tots els càmpings disposen de cabanes (hyttes), n’hi ha per tot arreu a partir de la frontera sueca. El preu és molt menor, l’equipament varia d’un lloc a altre en funció de la categoria del càmping, però en general estan prou ben equipades per passar una nit (o dues) sense problemes. Hi ha l’alternativa de portar una tenda, però és un pes (i un bulto) afegit a la moto i un incordi quan l’has de plantar sota l’aigua.

Ah! Cal portar colònia contra els mosquits, n’hi ha molts!

El menjar és més car que a casa nostra, però tampoc es passen excessivament. A peu de carretera hi ha molts restaurants per menjar per uns 12 a 14 €, però demanant el plat de dia la cosa surt més barata. Això si, sobre tot a Noruega, la moda americana de l’hamburguesa ha fet molt de mal a la ja de per si pobre cuina local. No deixeu de demanar salmó, no surt car i és bo. També hi ha el recurs de les pizzes... es qüestió d’anar variant i pensar que en tornar, ja caurà un pa amb tomàquet com déu mana. Estalvieu-vos la carn de ren, la venen com si fos d’un animal exòtic, malgrat són domèstics com aquí les vaques.

La cervesa és cara! (però no més que a la Rambla de Barcelona)

Costos

A part de la cervesa, la gasolina també és cara, cal comptar entre 1,2 i 1,4 €/litre, segons els països, i un consum normal tirant a baix ateses les limitacions de velocitat, pot estar sobre els 5 litres cada 100 km (consum d’una Harley Davidson electra glide).

Els hotels poden estar entre 70 i 100 euros l’habitació doble. Les hyttes varien força, però una de quatre places pot costar entre 60 i 80 euros.

Els dinars i sopars entre els 12 i 15 euros, i si un dia us passeu, dons un dia és un dia. Home, sopar a quarts de dotze al restaurant del Cap Nord, de cara al sol és un espectacle que no es fa cada dia... dons prepareu 15 a 20 euros.

Hi ha ponts de pagament: no s’hi escapa ningú, tant se val que vagis amb moto, a peu o amb bici, es paga segons la quota. Però no són gaires... jo en recordo dos o tres, a més del de Malmo.

Per arribar al Cap Nord cal anar a l’illa Mageroya a través d’un túnel submarí (de pagament) i passar una barrera al mateix Cap Nord. Les dues coses costen una pasta gansa, però saben que un cop has arribat allà pagaràs el que et demanin, i això fan.

La cervesa és cara (penso que ja ho he dit, oi?): dons entre 4 i 5 euros

Catalunya – Kovenhavn

2.200 km, uns 80 euros de l’autopista francesa, més dinar i dormir, naturalment. Raonablement es pot fer entre 3 o 4 dies, depèn de la canya i si agafeu l’autozug o no.

La A15 fins a Lyon, d’allà direcció París i Strasbourg i fins a Moulhouse, on hi ha la frontera alemanya. Aleshores direcció Frankfurt i Hamburg, i d’allí a Puttgarden, on un ferry – uns 40 euros moto i dos persones - us porta a Rodby (Dinamarca), de d’on una autopista mena a Kovenhavn. Hi ha la possibilitat d’estalviar-se aquest ferry, anant per Odessa, però són 200 km més i tampoc es tracta de fer quilòmetres per fer-los.

Kovenhavn – Stokholm

660 km. Cal travessar l’estret, sigui pel túnel i el pont que porten a Malmo, sigui amb el ferry que porta de Helsingor a Helsinborg. El pont i el túnel diuen que són els més llargs del món, i uns 40 euros: és una bonica obra d’enginyeria. Es pot fer una ruta de pujada i una de baixada (túnel i ferry).

Després el paisatge són llacs i boscos, molt bonics, això si, però hi ha llacs i boscos els propers 1.500 km, o sigui que podeu fer quatre fotos i amunt.

Stokholm - Lulea

900 km, seguint la costa del Bàltic. El paisatge és bonic, boscos i llacs (penso que ja ho havia dit). És qüestió d’anar fent, seguint la carretera E4.

Val la pena visitar Upsala i si us atureu a dormir a Harnosand, proveu l’hotel Roial, és acollidor i té una bona cuina.

La catedral d'Upsala, de pinta francesa i molt reformada

i l'hotelet que us deia... sota la pluja

Lulea – Alta (Noruega)

700 km. La carretera deixa la costa i segueix cap al nord fins Overtomea, on es pot anar per Finlàndia o Suècia (les dues carreteres són paral·leles al riu, una per cada cantó: la finesa és molt millor pel que fa al ferm). A llarg d’aquesta carretera el bosc va desapareixent i comença la tundra, el paisatge canvia poc a poc. I ojo! Aquí es comencen a trobar rens que es poden creuar a la carretera sense altre avís que el seu pas parsimoniós – i s’hi poden quedar una estona -. Són veritablement un perill i per tant, cal anar amb compte i tenir-hi present constantment.

A partir d’aquí fins al Cap Nord les benzineres estan força distanciades. Anoteu-les sobre el mapa (busque-les a Google maps abans de sortir de casa), no sol haver-ho problema però hi pot haver 60 km entre una i altre.

Si us atureu a Pajala, a la plaça hi ha una webcam normalment activa: podeu fer allò de trucar a algú de casa que estigui connectat a internet i saludar-lo tot dient-li: - Som a Pajala!

La ruta passa per Enontekio: penseu que a Finlàndia és una hora menys que a Suècia, la qual cosa no és una ximpleria si s’acosta l’hora de sopar. Us ho dic perquè aquella nit (nit amb llum però nit al cap i la fi) vam sopar papates fregides de bossa i una cervesa. Una pena!

I segueix cap a Alta (Noruega), a la costa del mar de Nord. Ja heu arribat als fiords i el paisatge és diferent. Ja sou a la tundra! Alta té un museu amb gravats rupestres (patrimoni de la humanitat perquè no tenen res més).

Alta – Nord Kapp

250 km (ja hi som!) La carretera és fantàstica, el paisatge increïble, els rens pesats, el temps segons i com... però en aquest tram gaudireu realment.

La ruta torça cap el nord per arribar al túnel submarí (200 m sota el nivell del mar) que porta a l’illa Mageroya, on hi ha el Cap Nord. La capital és Honningsbag, un port pesquer i (ara) turístic molt maco. Si aneu al Artic Ice Bar demaneu per la Glòria... és una ximpleria però és curiós: és una mena d’escultura de gel en forma de bar, que refan cada any. Els que hi arriben en moto tenen descompte.

Des de Honingsbag fins al Cap Nord hi ha uns 30 km per una carretera que puja al cim de l’illa fins a l’esplanada on hi ha (prèvia barrera de pagament) la famosa bola de ferro. Si dormiu a l’illa, podeu anar al Nordkapp Camping, el porta la Heidy, i si està lliure, demaneu una hytte al Nordkapp fiskecamp: només n’hi ha dues, però estan en una rada petita, al costat del mar... La Glòria del Artic Ice Bar diu que és el millor lloc a l’illa (jo també us ho asseguro).

Al Cap Nord hi ha una gran instal·lació soterrada amb exposicions, restaurant, botigues i tot això. Com que haureu pagat una pasta per entrar-hi, més val fer un tomb per allà, gaudir el paisatge i fer-vos la foto al costat de la bola... be, cadascú fa el que vol, naturalment. A partir d’ara comença el viatge de tornada a casa, que la nostra opció va ser seguir la costa noruega fins a Trondheim, i d’allà a Oslo, Helsinborg i Dinamarca... Fer la costa dels fiords amb calma, sense presses, disfrutant del paisatge és absolutament recomanable. Les possibilitats de visitar coses concretes són moltes i molt variades, aquí en recomanem algunes, resultat de diversos viatges a la zona, però qualsevol guia us recomanarà llocs, monuments, recorreguts i tot el que us pugueu imaginar.

Això passa tot sovint... paciència!

Entrada sud del túnel submarí

Les hyttes del fishcamp que us deia...

I per fi: el sol de mitjanit!

Nord Kapp – Narvik

700 km, cal refer el camí fins Alta i des d’allà anar baixant, amb la possibilitat de fer alguna variant i visitar Tromso fent una mica de volta, si voleu fent drecera des de Lyngenfjiord a través d’un parell de ferries, que sempre us faran trigar una mica més en funció dels horaris.

En tot cas, sigui quina sigui la ruta escollida, el paisatge val la pena, les carreteres estan en molt bon estat i a partir d’Alta hi ha benzineres amb prou freqüència. Si disposeu de temps, val la pena fer una ruta per les illes Lofoten i Vesteralen, calen alguns dies perquè s’han d’agafar bastants ferries i això sempre limita el promig diari, i si no, seguiu la carretera cap al sud, que també gaudireu de les vistes.

Narvik – Mo i Rana

430 km. Jo recomano deixar la E80 a Fauske i agafar la 17, va per la costa, és molt més maca i hi ha algunes cosetes a veure. Si teniu ganes feu una marrada fins Bodo (40 km anar i tornar), si anar fent. Entre mig hi ha algun ferry amb una freqüència de 2 hores que us pot espatllar les previsions pel dia i altres menys emprenyadors.

Al sud de Bodo, 7 o 8 km, hi ha Salstraumenn, un fiord amb un coll d’ampolla per on passa tota l’aigua cada cop que la marea puja i baixa, creant unes corrents fantàstiques (les més importants del món, diuen).

I una mica al nord de Mo i Rana, agafant la E6 cap al nord i prenent un desviament a l’esquerra al cap de 7 o 8 km, hi ha una carretera que mena a la gelera de Svartissen, les úniques restes del casquet polar que ocupava tot Europa fins els Pirineus, ara fa uns 10.000 anys. El desviament són uns 20 km de carretera, però cal dir que els darrers 4 o 5 no estan asfaltats, de forma que depèn de la màquina que porteu i del temps que faci podeu tenir alguna dificultat. La carretera arriba a un llac, que es travessa amb una barqueta (no ferry) i aleshores hi ha uns 40 minuts de caminar fins al peu de la gelera. Val la pena. Ara fa 30 anys, el primer cop que hi vaig anar la gelera estava a uns 15 minuts de camí, però el retrocés ha estat molt important en aquests anys.

Mo i Rana – Trondheim

480 km, una carretera sense problemes, que torna al bosc que ja coneixeu de la pujada per Suècia. Cal a assenyalar les esglésies de Stiklestad i Stjordal, que estan en pobles que impliquen un petit desviament de la ruta per la E6. Són un parell d’esglésies medievals (s. XII amb modificacions), però si us va el tema, valen la pena. I a Trondheim no deixeu de visitar la catedral, sembla francesa (de fet ho és), però si us agrada el gòtic, fa de bo veure gòtic francès a aquestes latituds.